dimecres, d’agost 27, 2008

En un lloc perdut del paradís



Van probar la fruita prohibida de l'arbre de la ciència, del bé i del mal i van ser expulsats de l'Eden per sempre més...
Ara viuen en la nostra realitat altenativa, l'exiliats de la utopia de la llegenda, amb els seus defectes i petites virtuts. Per les nits ballen i riuen a llum de la lluna.
Va valdre la pena mossegar la dolça poma?
Ja fa temps que vaig acceptar totes les conseqüències, desde la meva finestra miro les estrelles com quan estava al paradís , i m'alegro de no haber obeït a Déu encara que sobint penso amb ell.
.
...
.

5 comentaris:

ícar ha dit...

Trasbals: sento el cor bategar,la ment confusa i fins i tot la pell fa mal, els castics Divins sols duren l'eternitat...

Trini ha dit...

Vaig a incloure aquest blog en el meu lector de feeds, que això promet! ;)

Firmao

La Lisa!

(nena..., habilita l'espai per a que pugui signar com a Monalitza, que nopueo-nopueo jaaaaaaaarl...!) XDD
Bessito!

Eva ha dit...

Gràcies Ícar!
Lisa guapa, intentaré habilitar l'espai. Muah!

MoNaLiTzA ha dit...

Moltes gràcies per haver-ho fet. Guapa, tu! ;)

Carme R ha dit...

El títol em sembla molt suggerent, ja que perduda m'hi sento sovint, però al paradís també. Hi ha cose s tant boniques!