dijous, de març 12, 2009

La primera lluna plena de Març



Dedicat a la gent que li afecta la primavera
i segons quines llunes...
Permeteu-me una extravagància,
un record insòlit,
excèntric,
per a escapar
de les darreres gelades
d'un hivern massa llarg...







El que importa no és el escric
només deixar-se anar i escriure



9 comentaris:

merike ha dit...

Continua el nostre hivern, tenim neu a la terra a Hèlsinki. Estem molt cansats per veure-ho. Blue Moon no ès a veure per a nosaltres:-( Si és la canço, m'agrada molt! Consideracions!YouTube - Danny- Vain lunta kaikkialla

Trini ha dit...

Com he xalat amb la teua extravagància, Eva!
Aquesta serie era molt guapa!

Quants pianos hauriem de llencar cadascún de nosaltres a la nostra vida? No els solem llençar o potser no en sabem i anem arraconant pianos vells i tronats i carregats de pols.
Jo una vegada vaig llençar un piano pesat, brut i inútil i em vaig sentir més bé...!
:)

Ah..., al blog de mon germà s'hi pot escriure, ho he provat aquest mateix matí.

Bessitos grans!

Carme ha dit...

Je, je, je!

Totalment d'acord el que importa és escriure!

I en comparació amb llançar o llençar pianos... escriure té l'avantatge no no et caurà al cap ni al teu ni al de ningú.

Abraçades, preciosa.

Jim ha dit...

Estiu benvolgut i efímer estiu, com et trobem a faltar, i quan et tenim de vegades et desaprofitem, què inconscients som tots...

En lo referent al piano, com sempre l'important no és agradar o no agradar, l'important és no deixar indiferent!!!

Eva ha dit...

Ai, l´estiu.... quines ganes tinc de que arribi.... passant abans per aquesta primavera que tot ho canvia i trastoca....
Una abraçada!!!

Enric Insa i Morales ha dit...

Per a que tanta ànsia per a que arribin les coses?

Temps al temps i un temps per a cada temps; s’ha de gaudir de cada un d’ells, ja sigui bo o ja sigui dolent, si es dolent aprenem i a la vegada ens enforteix, i si es bo en revitalitza l’ànima.

Hem de saber viure intensament però amb calma, la calma que ens dona l’experiència.

MIA ha dit...

molt bé el teu blog, aniré seguint la pista, abraçada. mia

Jim ha dit...

Què seria de la vida sense les ganes i la il.lusió perquè les coses arribin o succeeixin?
Penso que sense això estaríem perduts, sobretot si estàs passant un mal moment, ja que llavors pensar en la calma i en aprofitar el moment no et sembla la millor opció.

Eva Ventura ha dit...

Hola tots!
Merike,aviat us arribarà la primavera també. Tens un català bonissím!!
Trini, que bé que ens em desfet dels pianos de la nostra vida,jjaajajajaja!!!
Carmeta, escriure em cura l'anima!
Jim, ets el meu alter ego, el temps al teu costat sempre em passa vertiginosament veloç,tardes i matins, estius, primaveres i anys...
Eva, gràcies un cop més per visitar-me guapa!
Enric, com pots dir el que dius? Tu ets una persona nerviosissima i ansiosa, de les coses dolentes no he après mai res, podem tardar més temps, però les persones tenim tendència en recaure en els nostres pecats. Al igual que Jim m'agrada que els temps dolents passin ben depresa i els bons assaborir-los lentament.
Mia, benvinguda i gràcies pels teus elogis i fins aviat!